Arguments sobre la voluntat de decidir com a exemple bàsic de democràcia.

No fa gaire, parlava amb un conegut sobre la legalitat i el respecte a la democràcia en relació a la intenció de convocar la ciutadania catalana a consulta per a decidir sobre la independència de la nostra terra.

Vaig escriure, com a resum de la meva argumentació favorable a aquesta intenció, la següent concatenació d'arguments. Penso que poden servir a les persones qui pensin igual, ja que l'argumentació és prou complexa per a que es pugui fer sense pensar-hi.

Per a benefici vostre:

La base de la democràcia és que la sobirania resideix al poble (ciutadania).

Un individu té drets (els deures no pertoca ara tractar-los).

La llibertat és un (el) dret bàsic i fonamental de l'individu, i s'estén fins el punt on xoca amb la llibertat d'un altre individu.

Cap individu pot, i això també és fonamental, imposar la seva llibertat a un altre, ni coartar la llibertat del darrer. Aquesta reflexió ens permet d'establir que tots els individus són iguals, ja que són lliures igualment.

Les comunitats es formen a partir de la coincidència de més d'un individu. És a dir, dos individus poden formar una comunitat, que és doncs l'extensió d'un individu i, com a tal, també gaudeix de drets.

Per tant, una comunitat té dret a ser lliure, és a dir, existir com a igual davant una altra comunitat.
Un individu es governa a sí mateix, i segueix un codi propi de conducta.

Una comunitat es dota d'un govern comú a tots els individus que la formen, per decisió dels seus membres, per tal de no caure al conflicte constant entre els seus diferents membres.

Igualment, la comunitat es dota de lleis que regulen la convivència dins la comunitat, per tal d'establir un codi de conducta comú a tots els individus que la formen.

Això, unit a l'esmentat abans, ens permet de concloure que el govern i les lleis d'una comunitat no poden coartar les llibertats individuals, o les d'una altra comunitat.

Per tant, una comunitat democràtica no és que pugui, sinó que té el deure, mitjançant el seu govern i les seves lleis, de permetre que els seus membres decideixin sobre la seva pertinença a la comunitat sempre i quan això els afecti només a ells i no imposi la seva decisió de seguir pertanyent o de no fer-ho a d'altres membres de la comunitat. De fet això ja es permet actualment en poder els ciutadans d'un estat demanar la ciutadania d'un altre estat.

La possibilitat esmentada és una possibilitat en positiu, perquè no limita cap llibertat aliena i només afecta la llibertat particular de qui es planteja aquesta possibilitat.

Si això és possible per a l'individu, també ho és per a les comunitats, que com hem vist abans no són més que extensions de l'individu.

Per tant, és perfectament legítim en democràcia (actual) que una comunitat supeditada a una altra en demani l'emancipació (independència), ja que és una possibilitat que només afecta a aquesta comunitat i no implica l'emancipació de cap tercera comunitat supeditada a l'altra.

D'aquesta decisió es deriva que el territori ocupat per la comunitat emancipada deixa de pertànyer a la comunitat de la qual s'ha emancipat, i d'igual forma amb l'estat (forma de govern), que passa a ser un de propi, diferent a l'estat del qual s'ha emancipat.

Així, ambdós estats se situen a un pla d'igualtat, tal com les dues comunitats són ara iguals entre elles (recordem com la llibertat fa iguals als individus i les comunitats entre ells).

D'igual forma, tenint els individus la llibertat d'escollir a quina comunitat pertanyen, aquells per als qui la decisió presa per la comunitat fos inacceptable poden decidir separar-se d'aquesta comunitat i supeditar-se a l'altra.

L'única conseqüència per als individus que no acceptessin la decisió de la comunitat seria la de convertir-se en estrangers a la mateixa. Evidentment, com que els territoris als que les comunitats es desenvolupen esdevenen els estats propis, l'estat propi d'aquests individus discordants seria l'estat de la comunitat de la qual la comunitat s'ha emancipat.

Respecte la igualtat de les decisions a nivell legal, hem vist com la possibilitat d'emancipar-se és positiva en tant que només afecta a qui decideix emancipar-se. És a dir, es tracta de que una comunitat plantegi la possibilitat d'adquirir més llibertat, de forma que no limita la llibertat de cap altra comunitat.

Això és, recordem, perquè una comunitat que s'emancipa no crea la supeditació a ella mateixa de cap altra, sinó que només trenca la seva supeditació a una altra comunitat.
En canvi, plantejar la possibilitat de limitar les llibertats d'un individu o grup supeditat a una comunitat és una possibilitat negativa, perquè nega a aquests individus i grups el gaudiment d'unes llibertats determinades.

Per exemple, plantejar la possibilitat de prohibir estimar d'una forma diferent a la majoritària equival automàticament a restringir la llibertat dels individus/grups de poder estimar d'una forma diferent a la majoritària.

Quan un individu estima d'una forma diferent a la majoritària, no practica cap limitació d'una llibertat aliena, ja que la seva forma d'estimar només l'afecta a ell. No obliga ningú més a compartir-la.

Recordem que les lleis regulen la convivència a una comunitat, i no poden coartar les llibertats dels seus
membres, ja que són els individus que formen la comunitat els qui escullen aquestes lleis (ja sigui directament o mitjançant representants).

Una llei feta o implementada pel govern d'una comunitat amb l'objectiu de limitar les llibertats dels seus membres és, per tant, no només injusta i perversa, sinó directament antidemocràtica.

L'obligació moral d'una comunitat és desobeir les lleis antidemocràtiques i substituir el govern que les fa/implementa per un que sigui respectuós amb la democràcia.

Ja hem vist com la restricció de la llibertat d'un individu o comunitat és contrària al principi de la democràcia, ja que restringeix la seva sobirania.

Cap recordar, sempre, que en democràcia la legalitat NO és la base de l'estat, sinó el respecte a la sobirania del poble, per la mateixa definició del terme “democràcia”. El respecte a la llei, per sí sol, no garanteix la democràcia, ja que la llei pot emanar d'un origen que no sigui el poble i/o ser implementada o interpretada arbitràriament per a perjudicar al poble o una part del mateix.

Com a final, recordar que la primera democràcia moderna, la dels Estats Units d'Amèrica, va néixer de la voluntat d'una comunitat d'emancipar-se d'una altra. En aquest cas, el poble americà va decidir emancipar-se de l'estat britànic perquè considerava que aquest restringia de forma inacceptable la seva llibertat. El poble americà va substituir el govern britànic per un de propi, canviant l'estat britànic per un de propi. Tot això contra la llei britànica, que els americans consideraven inadequada.

De quan vam ser catalans francesos

Aquest diumenge va sortir un article al Nacional sobre el temps que Catalunya fou incorporada a l'imperi francès de Napoleó I, el conegut Napoleó Bonaparte. Tot i que és molt bo que es recuperi el coneixement d'aquell temps (m'hi dedico com a recreador històric), l'article té algunes potes curtes, per dir´ho així. Us l'enllaço: http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/catalunya-capital-paris_101158_102.html

El projecte en realitat neix amb l'ocupació francesa el 1808, i s'arrela a les intencions del govern republicà francès que ja el 1794, a la Guerra Gran, va planejar ocupar i independitzar Catalunya d'Espanya com es va fer amb les repúbliques italianes. La Catalunya napoleònica mai va ser (a efectes pràctics primer, i del tot després) espanyola. El 1810 el projecte era de progressiva independència completa (legal i política, no només de facto com des del 1808), capitanejat pel mariscal Augereau; s'incorporà administradors catalans a una administració on els francesos il·lustrats i amb vocació de bona gestió substituïren els corruptes espanyols. Fracassà per la subversió proborbònica, i s'incorporà directament el territori a França, però sempre amb una vocació autònoma públicament reconeguda.

El primer diari en català s'edità amb suport francès. La burgesia i el sector empresarial català més avançat donaren suport a la nova situació (recordem que el bloqueig britànic era el que anul·lava en bona part el gran volum del comerç americà). La ruralia, pressionada per l'oligarquia nobiliària-religiosa (noblesa i petit clergat, que perdien els seus beneficis i privilegis, mentre l'alt clergat s'hi abstenia acomodant-se amb la comprensió francesa), s'hi enfrontà al principi, però en realitat fou la víctima d'uns i altres, sense donar suport decidit a cap opció (els sometents del Bruc, i això no se sol dir, hi van anar sota pena de mort si desobeïen la crida a sometent; les desercions al bàndol "patriota" eren molt nombroses, etc.).

Barcelona fou la darrera capital europea on la tricolor francesa onejà el 1814 (abans del retorn de Napoleó), i els francesos s'hi mantenien encara quan va caure París. En efecte, els francesos cercaven refer una marca al sud que els fos propera i favorable, per tal de controlar la corrupta i voluble Espanya; recordem que el concepte de la Marca Hispànica no va incloure l'Aragó ni Navarra, sinó que es limitava a Catalunya: https://ca.wikipedia.org/wiki/Marca_Hisp%C3%A0nica). És indiscutible que la possessió del territori català tenia un interès estratègic, a nivell econòmic, molt important per a França, com passava amb els ports belgues, però és a nivell polític on l'homogeneïtat demanava la incorporació (ja he dit que el projecte inicial era d'independència), com succeí amb Holanda.

 En mans napoleòniques, Catalunya, molt possiblement s'hauria reconvertit finalment en estat independent, potser com a república autònoma, amb el català com a llengua oficial (com van fer amb Holanda, o Berg, o Polònia i d'altres). Fixeu-vos si s'hi fixaven els francesos que incorporaren a altres departaments les parts de Catalunya més semblants a altres territoris francesos (Aran, Andorra) però incorporaren a Catalunya el territori de Fraga-Mequinensa, que sabien català.

Un final diferent per a les guerres napoleòniques, amb un Napoleó amb el poder en comptes d'abdicat i amb prou força per a mantenir el seu interès, hauria comportat un status quo que mantingués les monarquies germàniques però també la francesa en mans bonapartistes, hauria comportat segons el meu criteri amb tota seguretat el retorn a la independència de Bèlgica, Holanda, l'Etrúria i el Piamont-Savoia, tot mantenint els nous estats alemanys i retornant els vells com Hannover i Brunswick. Un dels nous estats hauria estat el de Catalunya. D'això n'estic segur. Una Catalunya francòfila (com sempre, si analitzem bé la història veurem que sempre hem estat més a prop de que contra França), republicana (malgrat potser tenir un cap d'estat monàrquic de la família Bonaparte) i independent, amb el català com a llengua oficial.

Avui faig d'advocat del diable

 Una opinión desde el otro lado.

Ya estamos a vueltas con la independencia, sacando leyes a troche y moche pretendiendo remediar la pobreza energética, reducir las desigualdades sociales y económicas o incluso ayudar a salvar el planeta de la contaminación. Lo peor de todo es que estos catalanes, encima, pretenden hacerlo mediante las urnas y el voto de las personas. No pueden someterse a la arbitrariedad de la ley, no, sino que su arrogancia les lleva a pedir el voto a la gente para hacer cumplir el mandato originado por las urnas. Indudablemente estamos ante un atropello a los sacrosantos valores del imperio de la arbitrariedad y la superioridad de la ley sobre el pueblo.

Al final estos catalanes lo que van a conseguir es que sus representantes elegidos democráticamente consigan que la ciudadanía pueda votar libremente cómo prefieren guiar su futuro, en vez de someterse al poder de las oligarquías políticoeconómicas centralistas. Aún conseguirán incluso instaurar una auténtica república donde la ciudadanía participe del poder y encima aprovecharán para favorecer un cambio social que ayude a los desfavorecidos y a los marginados. Un estado que no torture a los animales ni maltrate a las personas y que no desprecie al ciudadano de a pie.

¡ Estos catalanes van a acabar con España!

La Super Bowl 100, amb el Barça de finalista des d'una Catalunya sobirana, a Wired

De la independència en pot parlar tothom, però és quan se'n parla públicament a llocs que no són de participació política quan podem comprovar si realment la idea que Catalunya esdevingui independent ha calat i és considerada com quelcom enllà d'una moda passatgera. És a dir, que en parlin els polítics, ho podem trobar lògic, que ho faci la gent al carrer, també, però no deixa de ser quelcom possiblement atribuïble a la furor del moment. Ara bé, quan se'n parla com a cosa assimilada, com a part de la normalitat, com a quelcom habitual i no necessàriament demostrable perquè ja es considera quelcom natural, és quan realment atribuïm a la independència catalana la pervivència, la seguretat, la infal·libilitat que la fa irreversible i que ens fa adonar-nos que el procés cap a la plena sobirania de Catalunya és ja un camí sense tornada, al que cada corba no fa més que acostar-nos a l'arribada, al que cada obstacle no és sinó un de menys per a la imminent culminació del viatge cap a la llibertat de ser nosaltres mateixos com a comunitat davant el món.

Aquesta quotidianitat que atorga a la independència aquest caràcter determinat, definitiu, es defineix, entre d'altres coses, per la presència de la catalanitat dins el curs habitual de la història, per l'aparició dels catalans i de Catalunya a l'escenari quotidià del món. O sigui, quan Catalunya i els catalans, considerats com a subjectes plens i sobirans (no supeditats a un altre estat o comunitat) apareixen com a quelcom normal, de cada dia. Aquesta és precisament la situació que es dóna a un article a Wired, una publicació del futur al present, sobre cultura, tecnologia i quotidianitat dins aquest temps present impregnat del futur que vivim avui. Aquest article parla sobre tecnologia futura, especulant sobre com seran les coses amb una mirada que es fa des del futur cap el passat, explicant, des de l'any 2066, com són les coses respecte del 2016 des del punt de vista d'un esport de masses als Estats Units d'Amèrica, el futbol, que arreu anomenem futbol americà (als Estats Units d'Amèrica, al futbol l'anomenen soccer), però que d'aquí a 50 anys s'ha estès, aquest cop satisfactòriament (al contrari d'aquell experiment dels 90 que va començar molt bé però que va acabar fent aigües) a nivell mundial.

La Super Bowl (el partit final de cada temporada, que decideix el campió global de la competició) del 2066 la juguen, segons el cronista, els Centurions de Las Vegas i (atenció!) la secció de futbol americà del Barça. El club barceloní és presentat com a gegant del futbol espanyol (no sabem si es refereix a l'espanyolitat de l'esport o del club, que estaria renyada amb el que després n'afirma), però l'himne nacional que sona, després del "Star Spangled Banner" dels americans, és "Els Segadors", identificat literalment com a himne de Catalunya. A la forma com els americans parlen de nacions, referint-se sempre a estats, la conclusió inequívoca és que el cronista parla del Barça com a equip català provinent d'un estat català independent i plenament sobirà.

Els jugadors del Barça són referits com a catalans en tot moment, com ho és l'intèrpret de l'himne (Pau Casals, tot i que amb el seu nom castellanitzat, el que mostra que encara hem de fer molt per internacionalitzar la presència del català), a una clara identificació dels catalans com a nacionals d'un estat independent. Apart la referència a la "usual flaire continental" del Barça, presentat com a finalista "of course", per suposat, com a presència habitual i sempre possible al més alt nivell de competició mundial. L'article ja parla, de la forma millor i més sincera que és naturalment sense fer-ho directament, de Catalunya i els catalans com a realitat assimilada pel món, del que formen part com a realitat inequívoca i definitiva. Només cal esperar que això, al nostre temps i la nostra realitat actual, sigui el més aviat possible.

Aquí, l'article: http://www.wired.com/2016/01/the-future-of-the-super-bowl/

La refundació convergent, un actiu pel futur polític i social català

Que Catalunya està canviant i s'està separant d'Espanya és quelcom que és innegable, i l'evolució de Convergència Democràtica de Catalunya n'és un exemple:

1.- Ha abandonat Unió, i l'ha desemparat tan completament que Unió s'ha dissolt i Diran i Lleida ha desaparegut del panorama polític; la cara més formal i educada de l'unionisme ha deixat de ser un inconvenient per a ser part del passat.

2.- Ha fet públic un compromís innegable amb la independència, arribant a l'extrem que l'Artur Mas ha deixat la presidència que en justícia li pertocava (elegit pel poble, en una democràcia) per tal de no entorpir el procés independentista.

3.- Ha encetat una refundació que la fa passar de la democràcia cristiana (post)pujolista al socioliberalisme modern, concretant una opció ideològica bàsica per a una societat ordenada i constructiva, i renovant estructures i funcionament del partit.

Així Catalunya no només serà independent, sinó que ho serà el poble català, i la nostra política, abandonant els tics obsolets i clientelistes i abraçant la política moderna al servei públic.

El nostre país, que s'està (re)construint dia rere dia, esdevenint la futura Catalunya independent, necessita per a la seva projecció futura opcions polítiques sòlides i representatives de les majories socials, que tinguin a més un projecte social i econòmic i una definició, o potser millor vocació ideològica que vagi més enllà tant de l'antic reduccionisme autonomista del “peix al cove”, l'anem fent i el veure-les venir com de la revolució rupturista i antidemocràtica que des dels extrems es vol (re)imposar. Quelcom que ens serveixi, tant per al poble com per al país, l'estat. Això s'ha de materialitzar a l'existència d'opcions amb sensibilitat social i intel·ligència econòmica, que tinguin cura de la gent però també de la creació de riquesa, que a fi de comptes és el que permetrà de tenir cura de la gent.

Malgrat que avui dia el conservadurisme, molt desprestigiat a casa nostra, ha perdut representativitat, això no és especialment dolent, tot i el desemparament d'aquells que s'hi identifiquen, ja que pot reconduir a moltes persones que votaven a la democràcia cristiana conservadora dirigida per en Pujol cap a un posicionament nou de Convergència, instal·lada a una posició ben definible com a socioliberal. És a dir, una reconversió convergent cap al social i cap a una política econòmica capaç de regular mercats i tanmateix seguir postulats liberals. O sigui, conciliar el que volen les empreses amb el que necessita el país.

Aquesta opció, juntament a la purament socialdemòcrata d'ERC, ens asseguren un futur polític molt prometedor, amb governs estables i parlaments responsables, amb una nova dialèctica més constructiva i un projecte de país compartit excepte a les particularitats que puguin caracteritzar les diferents opcions de govern, però no, mai, obstaculitzar el progrés i el benestar comú. Quelcom que és impossible d'obtenir a Espanya, i que ens posaria definitivament a l'òrbita ocupada pels estats més desenvolupats i civilitzats.

La conseqüència d'això és, també, una millora progressiva de la societat a exemple dels seus dirigents polítics, un augment de la satisfacció i com a resultat una millora al comportament que ens pugui convertir en una societat modèlica. Fins llavors, fins a obtenir l'estat propi, un estat exemplar, que permeti desenvolupar una societat exemplar, tot en la mesura que es pugui, cal sumar esforços i atreure el màxim possible de persones cap a aquestes opcions inclusives i constructives, i lluny de les opcions exclusives i particularistes que cerquen el triomf d'una ideologia i una visió singular sobre el conjunt de la societat i la pluralitat, que a més ens allunyen de la confluència econòmica europea, que per molt que ens pesi necessitem com l'aigua d'Abril, que cada gota val per mil.

Declaracions Unilateralment Intencionades? Més aviat no.

Després de l'entrevista ahir de la Mònica Terribas al president Puigdemont, ja han començat a aparèixer comentaris respecte de la literalitat amb que va afirmar que no hi havia prevista una Declaració Unilateral d'Independència (DUI) per aquesta legislatura. L'acusen d'incomplir el programa de Junts pel Sí, i això no és cert, segons el meu entendre, per partida doble.

Primer, mai ha estat previst, ni especificat, de fer una DUI. Aquesta apareix, però, a la pràctica, en forma de resposta obligatòria davant segons quina postura del govern espanyol. Però no com a iniciativa del govern català, sinó com a mecanisme defensiu, com a acte reflex. Per tant, no és previst de fer la DUI com a part del procés, com a etapa fixa per a assolir la independència. De fet, si el procés es desenvolupa pels camins previstos, la DUI és fora de qualsevol previsió. Per tant, tot i que sense aquesta especificació hi sigui, no és previst de fer-la; i com a iniciativa pròpia, sense consultar a l'altra part, no és considerada pel govern català (que sempre manté una comunicació amb el govern espanyol, tot i que aquest la ignori).

Segon, la declaració, a nivell pràctic, hi és però no és unilateral, sinó en resposta a la passivitat negociadora del govern espanyol o una actuació d'intromissió seva en contra del procés de independència. O sigui que en una negociació bilateral, l'omissió o vulneració per part de l'estat espanyol porta a una independència que, si bé no és acordada bilateralment, sí que és producte d'una acció bilateral (ni que sigui per inacció d'una de les parts). Vaja, que si la Generalitat proposa a l'estat una negociació, però l'estat omet la resposta, o respon de forma agressiva, de fet ja es tracta d'una situació bilateral i la resposta, acordada o no, és bilateral.

Conclusió: no és previst fer cap DUI, la DUI no apareix al programa de Junts pel Sí, però la declaració d'independència immediata apareix com a mecanisme reflex contra intromissions del govern espanyol contra el desenvolupament del procés d'independència segons consta al programa de Junts pel Sí.

A voltes amb la investidura, II: proposicions indecents, irresponsabilitats i responsabilitats

Torno amb la investidura. A la meva anterior entrada parlava del vot exterior, i ho he fet com a introducció d'aquesta. Resta clar que ha estat el boicot de l'estat espanyol a l'estranger el que ha evitat que Junts pel Sí hagi obtingut prou marge com per a no dependre d'un vot afirmatiu provinent de la CUP (fins i tot si l'abstenció al vot exterior hagués estat superior, Junts pel Sí hauria pogut obtenir l'únic escó que li era necessari). Això ha posat la CUP a la incòmoda posició d'ésser decisiva. Incòmoda perquè la seva decisió pot afectar el seu futur, fent-li perdre recolzament, però sobretot perquè afecta el futur del nostre país.

Va per davant la meva opinió personal: la CUP prefereix una Catalunya sotmesa fins que la CUP o una majoria socialista guanyin les eleccions, abans que una Catalunya independent amb un lideratge fort i competent exercit des de la socialdemocràcia o el socioliberalisme (liberalisme social, cap el que ha derivat CDC als darrers temps i al que sembla que se situarà aquesta formació de forma definitiva, per a major guany del nostre país). És així. Qui vulgui la independència hauria de recordar que és la CUP la que està rebentant el procés i endarrerint-lo de forma irresponsable.

El fet és que tot i que en Mas va mostrar aquesta disposició abans de fer la llista, en enllestir-la va esdevenir al candidat oficial de Junts pel Sí a la presidència (malgrat ésser el quart a la llista). Un cop acabades les eleccions, més d'un milió i mig de persones van votar a favor d'aquesta proposta, fent a en Mas la figura capdavantera i referencial del procés independentista (agradi o no). Tècnicament, la CUP pot no investir en Mas com a president amb l'excusa de complir amb les seves promeses electorals, ja que així ho anunciaven durant la campanya electoral. Moralment, si no l'investeixen, seran els responsables, ja que el pes d'un milió i mig d'electors quintuplica el de tres-cents mil (amb el que democràticament això implica), i a més hauran mostrat la seva inflexibilitat en no cedir ni un mil·límetre ni aportar res a les negociacions. A més de l'absurd de personalitzar la corrupció i privatització de serveis públics (principals excuses que donen aquests dies des de la CUP) a una persona concreta, o fer aquesta persona hereva de situacions que podien perfectament haver estat originades per persones i grups fora del seu control (corrupció heretada de l'organigrama pujolià, situacions derivades de la manca de pressupost, etc.). Altra cosa és que en Mas faci seu el bon funcionament institucional, qüestió que hauria d'apartar-se de la corrupció deguda a actuacions personals.

És a dir, no es pot acusar de corrupció a una institució si han estat les persones les que han emprat la seva situació personal per a obtenir o donar guanys deguts a la corrupció. I tampoc es pot acusar de corrupte algú pel fet de pertànyer a una organització a la que hi ha persones corruptes. Resta per veure si en Mas, en efecte, és lliure de la corrupció, però la lògica dóna a entendre que si l'estat espanyol, amb tota la força amb que ha intentat d'embolicar-lo a trames corruptes, no ha pogut fins ara assolir-ho, bé podria ser perquè en Mas, personalment, sigui lliure de la corrupció que en més o menys grau esquitxa persones de la seva formació política. Si fem servir la mateixa regla per a tothom, ens trobarem que cap força parlamentària i cap persona provinent de cap força parlamentària, excepció feta de la CUP, són fiables, ja que els seus partits o persones d'aquests partits han estat implicats en trames i afers de corrupció. Fins i tot l'excepció de la CUP és rebatible, ja que si continuem fent servir l'extensió, trobem que la CUP esdevindrà corrupta més d'hora que tard per una qüestió de probabilitats (del 100% pels antecedents, i no ho afavoreix pas que la CUP sigui tan heterogènia i particularitzada localment com és).

Lògicament, ni podem fer extensions amb el problema de la corrupció ni podem demonitzar tothom per aquest motiu. Cal donar l'oportunitat d'esmenar-se, i més si s'estan assolint compromisos i fent progressos públics per tal d'aconseguir-ho. La CDC actual, i més encara la que serà d'ara endavant, no és ni de bon tros la CiU d'anys enrere. El canvi de tendència des de la democràcia cristiana cap el socioliberalisme és evident, més a cada dia que passa, i fins i tot la CUP ho reconeix implicitament en proposar Neus Munté, persona de pes a l'actual CDC, com a presidenta. El compromís d'aquesta CDC refundada amb el personatge que lidera aquesta refundació i la seva recol·locació ideològica, que no és altre que l'Artur Mas, resta evidenciat quan la Neus Munté, sense dubte possible, renuncia a una tal possibilitat i referma la seva confiança en el líder de la seva formació. És irrellevant si el procés independentista és l'ocasió perfecta per a redefinir CDC i evitar la seva caiguda, aprofitant per a mantenir-la com a força de primer ordre. Com a país, l'únic que sí que resulta rellevant és el fet que CDC s'ha compromès inequívocament d'una doble forma: internament, a refundar-se des de la base d'una formació transparent i més participativa, i externament, com a garant de la determinació del procés independentista.

En resum, la CUP no està concedint cap marge de maniobra a JxSí com a coalició, a CDC com a partit i a en Mas com a polític en particular per a poder afrontar i revertir aquesta situació de corrupció i privatització, sense cap més justificació que el fet que en Mas ja tenia responsabilitats quan aquestes coses passaven. Tot i això, no fan a en Romeva corresponsable de la gestió dels Mossos a l'època d'en Saura, per exemple. O a Neus Munté d'ésser un alt càrrec de les JNC, CDC i la mateixa Generalitat durant aquesta mateixa època. També obvien, interessadament, que la nova deriva de CDC l'allunya de les corrupcions i privatitzacions i l'apropen a la justícia social i la transparència com a objectius de partit. I obliden que l'Artur Mas és el principal artífex i personatge referencial d'aquesta transformació de partit, i alhora del seu compromís independentista i de formar govern traslladant aquests objectius a la gestió pública. No, sembla que la CUP vol escapçar CDC i aprofitar l'aparador ara que pot, ras i curt. Resta per veure si aquesta aparent obstinació serà prou malaltissa com per endarrerir la independència, fins i tot per a fer-la inviable electoralment, o bé la CUP també farà un exercici de flexibilitat que faciliti la formació immediata d'un govern de transició cap a la independència i aporti tanmateix un component d'auditoria sobre aquest mateix govern que no deixaria d'ésser molt interessant.