A l'anterior entrada esmentava la pàgina de Facebook d'un grup de recreació històrica del que formo part, els Caçadors Distingits de Catalunya (https://www.facebook.com/CacadorsDistingitsDeCatalunya). També feia esment que aquest grup recrea una unitat de lluita contra la guerrilla i exploració al servei de l'exèrcit imperial. Això, que així dit, de passada, sembla una fotesa, té el seu què. M'explico. Al nostre país, la Guerra del Francès és arreu explicada i venuda com una guerra contra l'invasor, en defensa de la terra, i s'exalten els herois i heroïnes populars (popularitzats) d'aquella escomesa, com ara el timbaler del Bruc o els guerrillers i sometents que van aconseguir fer girar cua per dues voltes les columnes franceses (i que per cert estaven convocats sota pena de mort; un incentiu molt potent). També es parla tot sovint dels abusos de les tropes invasores, i de les matances que van produir entre la població civil. Tot molt unidimensional i superficial, de fet, molt maniqueu; molt pueril, de fet.
Així que em vaig interessar pel tema, n'he llegit força, i m'he arribat a formar opinions fonamentades. Haig de confessar un biaix personal a favor de la França revolucionària i també de la napoleònica. Ara bé, parlo d'aquella França que es va revoltar contra l'Antic Règim, i què, de forma ben literal, el va escapçar en passar el seu rei Borbó per la guillotina. La que va resistir l'atac de tota l'Europa monàrquica i absolutista, i a força de voluntat i entusiasme, va girar la truita fins a posar aquella Europa intransigent i privilegiada de genolls. Deia Napoleó que tot soldat de França duia un bastó de mariscal a la motxilla, i no li mancava raó: el mariscal Ney era fill d'un boter; el mariscal Murat, d'un hostaler; el general Lefebvre-Desnouettes, d'un burgés draper (un paraire); el mariscal Soult, d'un notari; el mariscal Suchet, d'un fabricant de seda; el general Pajol, d'un advocat; el mariscal Augereau, d'un fruiter; el general Kléber, d'un constructor; el mariscal Masséna, d'un botiguer; el general Duhesme, que va governar Barcelona, havia estudiat lleis. Van ser soldats extraordinaris, que van enfrontar-se i derrotar als exèrcits dirigits per la noblesa d'arreu d'Europa.
De la mà de l'ocupació francesa, però, també va arribar l'esperança de modernitzar el país i de sotstreure'l del jou de la monarquia espanyola. Mentre a Espanya es debatia una constitució a Cadis (la futura "Pepa"), a Catalunya l'administració recuperava el català com a llengua oficial (pel mariscal Augereau, que també féu publicar el Codi Napoleònic, el codi civil més avançat d'aquells temps i que havia de regir a Catalunya, en català) i veia com els principals càrrecs civils eren ocupats per catalans. Amb francesos (co)dirigint l'administració, sobretot a l'aspecte militar, però és indubtable la catalanització de les institucions de govern, si no en la forma, molts cops adaptada o copiada del model imperial francès, sí al personal que les dirigia i administrava. En són exemples en Tomàs de Puig, corregidor de Figueres i Girona i president de la Cort d'Apel·lació; en Josep Pujol i March, corregidor de Barcelona, que va impulsar la publicació en català del Diari de Barcelona; el físic i meteoròleg Josep Garriga; el maire de Barcelona Melcior Guàrdia, o el regidor Antoni de Ferrater. Col·laboraren feliçment amb aquesta administració figures com l'industrial Erasme de Gònima o el banquer Gaspar Remisa. Les reformes al pla jurídic, econòmic i administratiu, i les obres públiques que es pretenia dur a terme, no van passar però del paper per causa de la situació bèl·lica. Finalment, la derrota francesa i la caiguda de l'Imperi va comportar el retorn de Catalunya a l'estat espanyol (del que havia estat seccionada des del 1808, primer a nivell pràctic i després a tots els nivells). El rei borbó Ferran VIIè, en tornar del seu exili daurat (al que havia accedit per voluntat pròpia), va repudiar la constitució de Cadis, desfermant un ferotge absolutisme recolzat, no ho oblidem, per molts d'aquells capitosts guerrillers que s'havien enfrontat a les tropes imperials. Els mateixos que anys més tard nodriran les files del retrògrad carlisme.
Tot això ha passat llargament ignorat durant dos-cents anys, i malgrat que hi ha hagut intents d'estudiar la situació des d'un prisma menys impregnat de la propaganda dels vencedors, encara avui dia, en públic, no hi ha reconeixement més que pels sollevats en favor del borbó, i s'ha de sentir, com fa poc al Bruc, com les institucions públiques i organitzacions privades que participen d'actes commemoratius d'aquella època fan servir i fan pública informació basada a l'esmentada propaganda, sense un àpex d'interès a reflectir la complexa situació que en realitat es visqué, amb dues Catalunyes enfrontades, la moderna, que feia costat a l'administració, i la retrògrada, que seguia els dictats de la noblesa i les proclames de croada de l'església, ambdós estaments justificadament temorosos de perdre els seus privilegis amb el triomf imperial. Tampoc em convenç el clàssic tractament que es dóna als combatents catalans que lluitaren contra els sollevats, i que reben els malnoms de caragirats o brivalla. Gent com en Joan Serra "La Pera" (el de la cançó El Bandoler d'en Llach), atrapat el 1815 en quedar-se per amor a una noia d'un mas, o en Josep Pujol "Boquica", en honor al qual es feren romanços i que arribà, essent cap de batalló (equivalent a tinent coronel, si fa no fa) a ser l'únic membre no francès de la lògia maçònica de Girona.
M'ha agradat molt. Felicitats !!!.
ResponElimina