Sobre comportaments cruels i prepotents a Espanya.

Aquests dies de mitjans del mes de Setembre no només hi ha hagut la Diada nacional de Catalunya, és clar. També hi ha hagut una “celebració” a Tordesillas, a Valladolid. Encara que sembli que no, la reivindicació multitudinària feta per la majoria de la ciutadania catalana (podem generalitzar tranquil·lament, ja que un 25% d'aquesta va estar a Barcelona, al carrer, manifestant-se, prou representatiu) té molt a veure amb l'aberrant “festa” del Toro de la Vega de Tordesillas. Per a qui no ho sàpiga, l'esmentada “festa” consisteix a envoltar un brau amb una aglomeració de gent, mentre un nombrós grup d'homes (aquest any, ni una dona, i tinc una sospita al respecte que després comentaré) armats amb llances (no és conya) es dedica a ferir l'animal i dessagnar-lo fins que al final s'abraonen a sobre de la pobra bèstia, encara moribunda. Tot això davant de nenes i nens a qui no s'estan d'estalviar-los tan cruel espectacle.

I d'on ve la relació? El Toro de la Vega consisteix, ni més ni menys, que a un linxament públic, un acte de tortura i abús perpetrat per una colla d'eixelebrats que molt segurament cerquen inconscientment de compensar una frustració de tipus sexual per tal d'afermar la seva virilitat, a més d'afermar la seva superioritat davant un pobre animal què és percebut com una mena d'enemic conceptual. Que ho facin formant part d'un grup nombrós, armats amb llargues llances i contra un animal confós i desorientat per l'abundós nombre d'individus que l'envolten, ja diu prou de la covardia inherent de l'acte, que esdevé una negació del seu propi propòsit, en tots els sentits, excepte per als eixelebrats i aquells què, ancorats a una visió profundament retrògrada i atàvica del món, mantenen la força de la tradició per sobre de la raó i la civilització.

Ja deveu veure per on vaig. La perversió del Toro de la Vega no només consisteix a l'acte en sí, una autèntica barbaritat perpetrada contra un animal indefens; un exemple d'una actitud impròpia d'aquest temps a un territori que els seus governants es venten què és el d'un estat desenvolupat i civilitzat, democràtic i modern. Aquesta perversió també consisteix a la transmissió de tan aberrant tradició a la generació més jove, com a costum portador d'uns valors intrínsecs al fet d'ésser espanyol, uns valors indestriables de la pròpia cultura i superiors no ja a qualsevol ordre moral sinó a qualsevol opinió per raonada o raonable que sigui. Com a arguments darrers a favor de la seva vergonyant tradició, faran servir els mateixos que els defensors de les curses de braus: que l'animal ha estat criat i alimentat només amb l'objecte d'ésser escollit per a la “festa” (com si això de criar una bèstia per a poder torturar-la i matar-la pogués ser justificació de res a qualsevol lloc civilitzat); que hi ha “estudis” (falsos, pagats, i a més refutats en cada ocasió; s'ha demostrat més enllà de qualsevol dubte que els animals pateixen i tenen sentiments) o, amb una barra incommensurable, que mantenir aquesta “festa” dóna llocs de treball (quan s'ha demostrat que les inversions necessàries per a fer-ho resulten deficitàries, i que els mateixos diners invertits en activitats productives donarien més feina i millors resultats).

Sense dubte, podem entreveure rere aquest comportament cruel, atàvic i prepotent i els arguments que volen defensar-lo una essència carregada d'una supèrbia barrejada amb la por de saber què, en el fons, no es té ni la raó ni la justícia, i llavors s'ha de justificar l'acte i l'actuació com a resultants d'un establiment (el terme en anglès és “establishment”), un sistema i uns costums que són vàlids perquè són propis i comuns, i que no hi ha arguments vàlids en contra. Senzillament no es considera cap possibilitat en contra. La transmissió d'aquest dogma, sense raonament, vol blindar-lo, i la seva defensa es fa de forma absoluta, total, arribant a les seves darreres conseqüències si es pot. Durant aquest darrer “Toro de la Vega”, els defensors dels animals van ser increpats i apedregats, arribant a ferir a una noia. És a dir, que si som al seu territori, hem d'acceptar les seves regles, per injustes que siguin, i no tindrem opció a canviar-les.

I heus ací la relació amb la situació política actual entorn a l'independentisme català. Per al govern espanyol i per als defensors de la integritat espanyola (que pretén ser física i mental, tant al territori com a les mentalitats), els catalans tenim tot el dret del món a ser com vulguem, sempre i quan ho fem fora del territori espanyol. I és clar, com que Catalunya forma part del territori espanyol, mentre hi siguem no tenim dret a decidir sobre el nostre futur i punt. Què volem votar? No podem, no ens deixen, no volen que ho fem. En tot cas, diuen, hauria de votar Espanya sencera, com a darrer intent que la quantitat sigui la seva millor arma. I aquí no es discuteix, ni es raona. Aquí, d'això no es parla. Arriben a tenir la barra de fer-se veure com a interlocutors, que volen el diàleg, però excloent-ne qualsevol possibilitat de votació, què és precisament l'objecte sobre el qual s'hauria de dialogar.

Aquesta actitud és prepotent i fa servir el nombre (hi ha més espanyols que catalans, no comptant aquests dins dels primers), la llei (acordada per tot l'estat, es tracta com a quelcom prioritari, per davant de la gent a la que hauria de protegir) i la institució (l'estat espanyol es considera superior a la ciutadania) com a elements de coacció i d'argumentació definitius. És a dir, el govern espanyol té la raó automàticament perquè diu que representa a més gent, perquè la lletra de la llei diu que té raó i perquè, directament, és l'estat espanyol. I d'això, en diuen democràcia, posant la cirereta al seu pastís d'aberracions. Qualsevol persona amb sentit comú, dos dits de front i un mínim de civilització veurà, al respecte del que he anat escrivint, dues coses. La primera, que tradicions com el Toro de la Vega són quelcom que cal extirpar per higiene cultural, per progrés social: torturar els animals no és propi d'un ésser civilitzat, i mentre això es mantingui no es pot pretendre que les persones tinguin un autèntic respecte, ni per la natura, ni pel seu entorn, ni per altres persones. La segona, que la imposició de quelcom de forma autoritària i sense raonament és quelcom què, com a propi d'un passat sotmès a formes dictatorials, cal eliminar en favor d'un diàleg obert i sincer, què és l'única forma d'evolució política, i l'única forma en que les comunitats poden desenvolupar-se políticament i socialment, com a iguals, superant la submissió pròpia de les dictadures.

Sort tenim a Catalunya que l'estat espanyol no pot fer com els eixelebrats defensors del Toro de la Vega, i no podrà, per molt que alguns es ventin de fer-ho, els tancs al carrer. Ja els mateixos militars espanyols adverteixen que no és només improbable una ocupació militar espanyola de Catalunya, sinó que no tenen ni tan sols els mitjans materials i el personal per a poder fer-ho. I tampoc podran fer-ho perquè ja la sola idea és antidemocràtica per definició. La democràcia, ja ho he dit en altre lloc, és resultat de la votació per part de la ciutadania. La llei es fa per a protegir i dirigir la ciutadania, no per a reprimir-la i coaccionar-la. L'estat (i el govern) són el resultat de l'acció ciutadana, el seu “òrgan rector”, per dir-ho així, i no han de ser mai als seus carcellers. L'essència de l'estat espanyol és prepotent, coaccionant i cruel, ja que no té ni vol tenir en compte la voluntat de la ciutadania; l'estat espanyol cria i alimenta els ciutadans per tal que aquests alimentin l'estat espanyol. Exactament com fan amb el Toro de la Vega.