Sobre comportaments cruels i prepotents a Espanya.

Aquests dies de mitjans del mes de Setembre no només hi ha hagut la Diada nacional de Catalunya, és clar. També hi ha hagut una “celebració” a Tordesillas, a Valladolid. Encara que sembli que no, la reivindicació multitudinària feta per la majoria de la ciutadania catalana (podem generalitzar tranquil·lament, ja que un 25% d'aquesta va estar a Barcelona, al carrer, manifestant-se, prou representatiu) té molt a veure amb l'aberrant “festa” del Toro de la Vega de Tordesillas. Per a qui no ho sàpiga, l'esmentada “festa” consisteix a envoltar un brau amb una aglomeració de gent, mentre un nombrós grup d'homes (aquest any, ni una dona, i tinc una sospita al respecte que després comentaré) armats amb llances (no és conya) es dedica a ferir l'animal i dessagnar-lo fins que al final s'abraonen a sobre de la pobra bèstia, encara moribunda. Tot això davant de nenes i nens a qui no s'estan d'estalviar-los tan cruel espectacle.

I d'on ve la relació? El Toro de la Vega consisteix, ni més ni menys, que a un linxament públic, un acte de tortura i abús perpetrat per una colla d'eixelebrats que molt segurament cerquen inconscientment de compensar una frustració de tipus sexual per tal d'afermar la seva virilitat, a més d'afermar la seva superioritat davant un pobre animal què és percebut com una mena d'enemic conceptual. Que ho facin formant part d'un grup nombrós, armats amb llargues llances i contra un animal confós i desorientat per l'abundós nombre d'individus que l'envolten, ja diu prou de la covardia inherent de l'acte, que esdevé una negació del seu propi propòsit, en tots els sentits, excepte per als eixelebrats i aquells què, ancorats a una visió profundament retrògrada i atàvica del món, mantenen la força de la tradició per sobre de la raó i la civilització.

Ja deveu veure per on vaig. La perversió del Toro de la Vega no només consisteix a l'acte en sí, una autèntica barbaritat perpetrada contra un animal indefens; un exemple d'una actitud impròpia d'aquest temps a un territori que els seus governants es venten què és el d'un estat desenvolupat i civilitzat, democràtic i modern. Aquesta perversió també consisteix a la transmissió de tan aberrant tradició a la generació més jove, com a costum portador d'uns valors intrínsecs al fet d'ésser espanyol, uns valors indestriables de la pròpia cultura i superiors no ja a qualsevol ordre moral sinó a qualsevol opinió per raonada o raonable que sigui. Com a arguments darrers a favor de la seva vergonyant tradició, faran servir els mateixos que els defensors de les curses de braus: que l'animal ha estat criat i alimentat només amb l'objecte d'ésser escollit per a la “festa” (com si això de criar una bèstia per a poder torturar-la i matar-la pogués ser justificació de res a qualsevol lloc civilitzat); que hi ha “estudis” (falsos, pagats, i a més refutats en cada ocasió; s'ha demostrat més enllà de qualsevol dubte que els animals pateixen i tenen sentiments) o, amb una barra incommensurable, que mantenir aquesta “festa” dóna llocs de treball (quan s'ha demostrat que les inversions necessàries per a fer-ho resulten deficitàries, i que els mateixos diners invertits en activitats productives donarien més feina i millors resultats).

Sense dubte, podem entreveure rere aquest comportament cruel, atàvic i prepotent i els arguments que volen defensar-lo una essència carregada d'una supèrbia barrejada amb la por de saber què, en el fons, no es té ni la raó ni la justícia, i llavors s'ha de justificar l'acte i l'actuació com a resultants d'un establiment (el terme en anglès és “establishment”), un sistema i uns costums que són vàlids perquè són propis i comuns, i que no hi ha arguments vàlids en contra. Senzillament no es considera cap possibilitat en contra. La transmissió d'aquest dogma, sense raonament, vol blindar-lo, i la seva defensa es fa de forma absoluta, total, arribant a les seves darreres conseqüències si es pot. Durant aquest darrer “Toro de la Vega”, els defensors dels animals van ser increpats i apedregats, arribant a ferir a una noia. És a dir, que si som al seu territori, hem d'acceptar les seves regles, per injustes que siguin, i no tindrem opció a canviar-les.

I heus ací la relació amb la situació política actual entorn a l'independentisme català. Per al govern espanyol i per als defensors de la integritat espanyola (que pretén ser física i mental, tant al territori com a les mentalitats), els catalans tenim tot el dret del món a ser com vulguem, sempre i quan ho fem fora del territori espanyol. I és clar, com que Catalunya forma part del territori espanyol, mentre hi siguem no tenim dret a decidir sobre el nostre futur i punt. Què volem votar? No podem, no ens deixen, no volen que ho fem. En tot cas, diuen, hauria de votar Espanya sencera, com a darrer intent que la quantitat sigui la seva millor arma. I aquí no es discuteix, ni es raona. Aquí, d'això no es parla. Arriben a tenir la barra de fer-se veure com a interlocutors, que volen el diàleg, però excloent-ne qualsevol possibilitat de votació, què és precisament l'objecte sobre el qual s'hauria de dialogar.

Aquesta actitud és prepotent i fa servir el nombre (hi ha més espanyols que catalans, no comptant aquests dins dels primers), la llei (acordada per tot l'estat, es tracta com a quelcom prioritari, per davant de la gent a la que hauria de protegir) i la institució (l'estat espanyol es considera superior a la ciutadania) com a elements de coacció i d'argumentació definitius. És a dir, el govern espanyol té la raó automàticament perquè diu que representa a més gent, perquè la lletra de la llei diu que té raó i perquè, directament, és l'estat espanyol. I d'això, en diuen democràcia, posant la cirereta al seu pastís d'aberracions. Qualsevol persona amb sentit comú, dos dits de front i un mínim de civilització veurà, al respecte del que he anat escrivint, dues coses. La primera, que tradicions com el Toro de la Vega són quelcom que cal extirpar per higiene cultural, per progrés social: torturar els animals no és propi d'un ésser civilitzat, i mentre això es mantingui no es pot pretendre que les persones tinguin un autèntic respecte, ni per la natura, ni pel seu entorn, ni per altres persones. La segona, que la imposició de quelcom de forma autoritària i sense raonament és quelcom què, com a propi d'un passat sotmès a formes dictatorials, cal eliminar en favor d'un diàleg obert i sincer, què és l'única forma d'evolució política, i l'única forma en que les comunitats poden desenvolupar-se políticament i socialment, com a iguals, superant la submissió pròpia de les dictadures.

Sort tenim a Catalunya que l'estat espanyol no pot fer com els eixelebrats defensors del Toro de la Vega, i no podrà, per molt que alguns es ventin de fer-ho, els tancs al carrer. Ja els mateixos militars espanyols adverteixen que no és només improbable una ocupació militar espanyola de Catalunya, sinó que no tenen ni tan sols els mitjans materials i el personal per a poder fer-ho. I tampoc podran fer-ho perquè ja la sola idea és antidemocràtica per definició. La democràcia, ja ho he dit en altre lloc, és resultat de la votació per part de la ciutadania. La llei es fa per a protegir i dirigir la ciutadania, no per a reprimir-la i coaccionar-la. L'estat (i el govern) són el resultat de l'acció ciutadana, el seu “òrgan rector”, per dir-ho així, i no han de ser mai als seus carcellers. L'essència de l'estat espanyol és prepotent, coaccionant i cruel, ja que no té ni vol tenir en compte la voluntat de la ciutadania; l'estat espanyol cria i alimenta els ciutadans per tal que aquests alimentin l'estat espanyol. Exactament com fan amb el Toro de la Vega.

Sobre la consulta sobiranista catalana.

La democràcia, i en copio la definició que en dóna la Viquipèdia, és “una forma d'organització de grups de persones, la característica predominant és que la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup[...], la democràcia és una forma d'organització de la vida pública, en la qual les decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que li confereixen legitimitat als representants”. El terme en sí, i torno a copiar la Viquipèdia, “ve del grec (δημοκρατία) δημος ("poble") i κρατω ("governar"). El seu sentit literal és, doncs, govern del poble”. Us deixo l'enllaç: http://ca.wikipedia.org/wiki/Democr%C3%A0cia

Molt bé, ja ens hem posat en antecedents pel que ens importa ara. Els “ mecanismes de participació directa o indirecta” que s'esmenten més amunt són ni més ni menys que les votacions, fetes pels representants del poble, fetes pel poble mateix. Òbviament les votacions fetes pel poble mateix són la forma més directa de democràcia, la seva expressió més autèntica i fidel, i per tant la cosa més democràtica que existeix. Potser ja endevineu per on vaig. El tema és què, en relació a la famosa consulta del 9 de Novembre sobre la independència de Catalunya, el govern espanyol continua en una posició enrocada, sense voler negociar en cap sentit. Espero que ningú pensi el contrari, ja que respondre a qualsevol qüestió referent a tal consulta amb un comentari que manifesta la voluntat de dialogar sempre i quan no sigui sobre la consulta no és dialogar sobre la consulta sinó negar-se a dialogar en absolut sobre la mateixa. Evident, oi?

I ací rau allò gros de tot aquest tema: el govern espanyol no vol permetre a una part de la seva ciutadania votar sobre un tema que resulta fonamental per a l'esdevenidor de la comunitat que aquesta ciutadania composa. És més, l'única concessió que mai han fet al respecte, com a comentari anecdòtic, és que la tal votació l'haurien de fer tots els electors espanyols, com si una persona resident a un miler de quilòmetres de Catalunya, totalment desconeixedora de Catalunya a nivells socioeconòmic i cultural, podés raonablement tenir prou criteri com per a participar a la decisió sobre l'esdevenidor d'aquesta comunitat humana (i el territori que habita), la catalana, en particular.

Quelcom del tot absurd, ja que una cosa és participar conjuntament a la votació del govern de l'estat espanyol i una altra de ben diferent és decidir sobre la gestió d'un territori i una comunitat humana distants tant a l'espai com al social i econòmic (i polític, ja que estem). Si no fos aquest el cas, l'evidència més bàsica ens hauria fet a tots partícips de les eleccions dels governs de totes les comunitats autònomes de l'estat espanyol, amb més raó quan la ciutadania catalana és de les que suporta una major pressió fiscal i un menor retorn en inversions de tot l'estat. En efecte, parlo del famós i innegable dèficit, enfrontat al també innegable superàvit d'altres comunitats autònomes que es gestionen amb diners en bona part provinents dels impostos pagats per la ciutadania catalana, cosa que per la lògica del govern espanyol hauria de donar dret als ciutadans catalans de votar a tot arreu de l'estat espanyol.

No menys absurda és l'afirmació, repetida amb el convenciment propi de qui és cec perquè no vol veure, que el respecte de la llei és més democràtic que el dret a votar. Es podria argumentar que és un comentari pervertit en substituir la paraula “constitució” per la paraula “llei”, en emprar aquesta darrera de forma genèrica. En efecte, la ciutadania catalana no és irrespetuosa amb la llei com a concepte, i ha mostrat per activa com per passiva, tant mitjançant els seus representants com per sí mateixa, que vol respectar un entorn legal i dotar-se d'eines legals i raonables per a fer efectiva la seva voluntat. I per a fer-ho vol votar, que com he mostrat més amunt és l'expressió mateixa de la democràcia, per damunt de la legislació, que no pot ser feta més que pels representants de la ciutadania, o per la ciutadania mateixa, i aprovada en votació.

És a dir, que en democràcia, qualsevol cosa, començant per la llei mateixa, és sotmesa a la votació del poble, ja sia directa o indirecta. Em penso que per a tothom, excepte per als més irracionalment irreductibles, ha quedat ja establert aquest principi; qui no el vulgui entendre que no ens molesti amb cap demostració d'idiòcia, i cadascú a casa seva. Aquesta demostració ha de servir per a establir la vocació democràtica, innegable i intrínseca, de la consulta del 9 de Novembre. Ha de servir també per a establir el dret particular a la ciutadania catalana de decidir el seu esdevenidor, i si vol que Catalunya esdevingui un estat independent, i excloure d'aquesta decisió els ciutadans de territoris forans, a més d'assentar l'absoluta incapacitat de l'estat espanyol, com a democràcia que es venta d'ésser, per a anul·lar la consulta, impedir-la, o ignorar el seu resultat.

Per tant, i ja sense cap dubte, la ciutadania catalana ha de poder decidir el seu futur a la consulta del 9 de Novembre. Si l'estat espanyol ho impedeix, s'estarà negant a sí mateix com a democràcia, i d'aquesta forma capacitarà immediatament el govern català per a declarar unilateralment la independència de Catalunya, no estant en justícia i en democràcia sotmès jeràrquicament a un govern no democràtic. Si en tot cas el govern català respongués a tal negativa amb la convocatòria d'unes eleccions amb caràcter plebiscitari, el govern que en resultés, de tenir la voluntat de proclamar la independència de Catalunya, ho podria fer de forma immediata i unilateral, havent estat a tal efecte habilitat per l'actuació antidemocràtica del govern espanyol, i essent, un cop més, el representant democràtic del poble català (l'esmentada ciutadania), escollit mitjançant l'expressió mateixa de la democràcia: la votació.

Onze de Setembre de 2014.

Aquest passat Onze de Setembre ha estat potser el més important de tots, o com a mínim el més important des dels inicis. La demostració cívica que es va fer a Barcelona va ser la més potent que mai s'ha fet a Europa, i haurà estat de les primeres que mai s'hagi fet al món. Visitants d'altres països, bocabadats, feien fotos i vídeos als participants a la demostració, mentre en destacaven el civisme, aclaparats per la immensa marea humana que ocupava el llarg i l'ample de dues de les principals, i més amples, vies de la capital barcelonina, pràcticament al llarg de tot el seu recorregut. En dono fe, jo hi era.

Onze quilòmetres en total era el que feia de llarg aquesta marea humana, sense tenir en compte les munions de gent que circulava pels costats, als carrers que s'hi creuaven, els qui circulaven al llarg de la demostració sense aturar-se a cap lloc concret, etc. Segons la Guàrdia Urbana (la policia local barcelonina), el nombre de participants (en una o altra forma) a la demostració es pot xifrar a un milió vuit-centes mil persones. I encara que no fos així, encara que aquest nombre es reduís considerablement, no menys d'un milió i mig de persones van participar a la demostració, que omplia, i en sóc testimoni, l'ample i el llarg de l'Avinguda Diagonal, des de la plaça de Maria Cristina fins a la de les Glòries, i la Gran Via de les Corts Catalanes, des de la plaça de les Glòries fins a la d'Espanya (ambdues vies fan uns 50 m. d'amplada). Un de cada cinc ciutadans de Catalunya. I no hi eren tots els que hi volien ser, d'això en tinc constància directa.

He dit demostració per un motiu. Aquesta ha estat la mostra de la capacitat de mobilització de la ciutadania catalana, de la seva implicació general al procés independentista, i de l'assumpció d'aquest no ja com a mera reivindicació política sinó com a característica inherent als valors inherents al fet d'ésser, o esdevenir, ciutadà de Catalunya. Gent de diverses procedències s'han integrat sense problemes a aquest procés i s'han identificat com a independentistes, fent seves no ja només reclamacions de caire econòmic, sinó consideracions socials i àdhuc culturals com a membres d'una comunitat caracteritzada pel seu implícit i indestructible tarannà tolerant i democràtic, el seu sentit de la justícia i la seva vocació de participació ciutadana; en podríem dir el seu republicanisme innat.

La reacció dels mitjans de comunicació a Madrid ha estat l'esperada. La televisió pública feia una retransmissió limitada i sense incloure imatges aèries, denunciada des de la mateixa institució que darrerament ha caracteritzat la seva cobertura del cas català des d'una òptica manipuladora, tergiversadora i desinformadora que també ha estat denunciada des dels mateixos mitjans per organitzacions de periodistes. Algun diari ha destacat la presència de tres mil persones a Tarragona a un acte unionista com a despertar català, obviant referències proporcionals.

Però a això ja ens estem acostumant. A enquestes fabricades que donen percentatges dubtosos, encaminats a dirigir el vot indecís i a modificar-ne el més moderat o voluble. A declaracions de menyspreu i menysteniment cap a un enorme i molt majoritari sector de la ciutadania que s'ha fet seu l'independentisme i que és qualificat de minoritari, bandejant l'enorme evidència física del contrari, i d'irracional i insolidari, malgrat les innumerables demostracions de civisme, racionalitat i integració de persones de tot el món i totes les condicions al procés independentista.

Malgrat els pals a les rodes que en va intenten posar els malintencionats de torn, si quelcom va quedar sobradament demostrat aquest passat Onze de Setembre ha estat no només ja la vivència, la pervivència i la supervivència, sinó la bona salut i la definitiva implantació de l'independentisme com a senyal propi i inequívoc, i molt majoritari, de la societat civil catalana, l'autèntica, i no la que sota la màscara d'aquest nom pretén evitar el que a hores d'ara i a la vista de qualsevol persona amb sentit comú que visqui a Catalunya és ja inevitable: ni més ni menys que la total i completa independència de Catalunya.