Que
Catalunya està canviant i s'està separant d'Espanya és quelcom que
és innegable, i l'evolució de Convergència Democràtica de
Catalunya n'és un exemple:
1.-
Ha abandonat Unió, i l'ha desemparat tan completament que Unió s'ha
dissolt i Diran i Lleida ha desaparegut del panorama polític; la
cara més formal i educada de l'unionisme ha deixat de ser un
inconvenient per a ser part del passat.
2.-
Ha fet públic un compromís innegable amb la independència,
arribant a l'extrem que l'Artur Mas ha deixat la presidència
que en justícia li pertocava (elegit pel poble, en una democràcia)
per tal de no entorpir el procés independentista.
3.-
Ha encetat una refundació que la fa passar de la democràcia
cristiana (post)pujolista al socioliberalisme modern, concretant una
opció ideològica bàsica per a una societat ordenada i
constructiva, i renovant estructures i funcionament del partit.
Així
Catalunya no només serà independent, sinó que ho serà el poble
català, i la nostra política, abandonant els tics obsolets i
clientelistes i abraçant la política moderna al servei públic.
El
nostre país, que s'està (re)construint dia rere dia, esdevenint la
futura Catalunya independent, necessita per a la seva projecció
futura opcions polítiques sòlides i representatives de les majories
socials, que tinguin a més un projecte social i econòmic i una
definició, o potser millor vocació ideològica que vagi més enllà
tant de l'antic reduccionisme autonomista del “peix al cove”,
l'anem fent i el veure-les venir com de la revolució rupturista i
antidemocràtica que des dels extrems es vol (re)imposar. Quelcom que
ens serveixi, tant per al poble com per al país, l'estat. Això s'ha
de materialitzar a l'existència d'opcions amb sensibilitat social i
intel·ligència econòmica, que tinguin cura de la gent però també
de la creació de riquesa, que a fi de comptes és el que permetrà
de tenir cura de la gent.
Malgrat
que avui dia el conservadurisme, molt desprestigiat a casa nostra, ha
perdut representativitat, això no és especialment dolent, tot i el
desemparament d'aquells que s'hi identifiquen, ja que pot reconduir a
moltes persones que votaven a la democràcia cristiana conservadora
dirigida per en Pujol cap a un posicionament nou de Convergència,
instal·lada a una posició ben definible com a socioliberal. És a
dir, una reconversió convergent cap al social i cap a una política
econòmica capaç de regular mercats i tanmateix seguir postulats
liberals. O sigui, conciliar el que volen les empreses amb el que
necessita el país.
Aquesta
opció, juntament a la purament socialdemòcrata d'ERC, ens asseguren
un futur polític molt prometedor, amb governs estables i parlaments
responsables, amb una nova dialèctica més constructiva i un
projecte de país compartit excepte a les particularitats que puguin
caracteritzar les diferents opcions de govern, però no, mai,
obstaculitzar el progrés i el benestar comú. Quelcom que és
impossible d'obtenir a Espanya, i que ens posaria definitivament a
l'òrbita ocupada pels estats més desenvolupats i civilitzats.
La
conseqüència d'això és, també, una millora progressiva de la
societat a exemple dels seus dirigents polítics, un augment de la
satisfacció i com a resultat una millora al comportament que ens
pugui convertir en una societat modèlica. Fins llavors, fins a
obtenir l'estat propi, un estat exemplar, que permeti desenvolupar
una societat exemplar, tot en la mesura que es pugui, cal sumar
esforços i atreure el màxim possible de persones cap a aquestes
opcions inclusives i constructives, i lluny de les opcions exclusives
i particularistes que cerquen el triomf d'una ideologia i una visió
singular sobre el conjunt de la societat i la pluralitat, que a més
ens allunyen de la confluència econòmica europea, que per molt que
ens pesi necessitem com l'aigua d'Abril, que cada gota val per mil.
