A voltes amb la investidura, II: proposicions indecents, irresponsabilitats i responsabilitats

Torno amb la investidura. A la meva anterior entrada parlava del vot exterior, i ho he fet com a introducció d'aquesta. Resta clar que ha estat el boicot de l'estat espanyol a l'estranger el que ha evitat que Junts pel Sí hagi obtingut prou marge com per a no dependre d'un vot afirmatiu provinent de la CUP (fins i tot si l'abstenció al vot exterior hagués estat superior, Junts pel Sí hauria pogut obtenir l'únic escó que li era necessari). Això ha posat la CUP a la incòmoda posició d'ésser decisiva. Incòmoda perquè la seva decisió pot afectar el seu futur, fent-li perdre recolzament, però sobretot perquè afecta el futur del nostre país.

Va per davant la meva opinió personal: la CUP prefereix una Catalunya sotmesa fins que la CUP o una majoria socialista guanyin les eleccions, abans que una Catalunya independent amb un lideratge fort i competent exercit des de la socialdemocràcia o el socioliberalisme (liberalisme social, cap el que ha derivat CDC als darrers temps i al que sembla que se situarà aquesta formació de forma definitiva, per a major guany del nostre país). És així. Qui vulgui la independència hauria de recordar que és la CUP la que està rebentant el procés i endarrerint-lo de forma irresponsable.

El fet és que tot i que en Mas va mostrar aquesta disposició abans de fer la llista, en enllestir-la va esdevenir al candidat oficial de Junts pel Sí a la presidència (malgrat ésser el quart a la llista). Un cop acabades les eleccions, més d'un milió i mig de persones van votar a favor d'aquesta proposta, fent a en Mas la figura capdavantera i referencial del procés independentista (agradi o no). Tècnicament, la CUP pot no investir en Mas com a president amb l'excusa de complir amb les seves promeses electorals, ja que així ho anunciaven durant la campanya electoral. Moralment, si no l'investeixen, seran els responsables, ja que el pes d'un milió i mig d'electors quintuplica el de tres-cents mil (amb el que democràticament això implica), i a més hauran mostrat la seva inflexibilitat en no cedir ni un mil·límetre ni aportar res a les negociacions. A més de l'absurd de personalitzar la corrupció i privatització de serveis públics (principals excuses que donen aquests dies des de la CUP) a una persona concreta, o fer aquesta persona hereva de situacions que podien perfectament haver estat originades per persones i grups fora del seu control (corrupció heretada de l'organigrama pujolià, situacions derivades de la manca de pressupost, etc.). Altra cosa és que en Mas faci seu el bon funcionament institucional, qüestió que hauria d'apartar-se de la corrupció deguda a actuacions personals.

És a dir, no es pot acusar de corrupció a una institució si han estat les persones les que han emprat la seva situació personal per a obtenir o donar guanys deguts a la corrupció. I tampoc es pot acusar de corrupte algú pel fet de pertànyer a una organització a la que hi ha persones corruptes. Resta per veure si en Mas, en efecte, és lliure de la corrupció, però la lògica dóna a entendre que si l'estat espanyol, amb tota la força amb que ha intentat d'embolicar-lo a trames corruptes, no ha pogut fins ara assolir-ho, bé podria ser perquè en Mas, personalment, sigui lliure de la corrupció que en més o menys grau esquitxa persones de la seva formació política. Si fem servir la mateixa regla per a tothom, ens trobarem que cap força parlamentària i cap persona provinent de cap força parlamentària, excepció feta de la CUP, són fiables, ja que els seus partits o persones d'aquests partits han estat implicats en trames i afers de corrupció. Fins i tot l'excepció de la CUP és rebatible, ja que si continuem fent servir l'extensió, trobem que la CUP esdevindrà corrupta més d'hora que tard per una qüestió de probabilitats (del 100% pels antecedents, i no ho afavoreix pas que la CUP sigui tan heterogènia i particularitzada localment com és).

Lògicament, ni podem fer extensions amb el problema de la corrupció ni podem demonitzar tothom per aquest motiu. Cal donar l'oportunitat d'esmenar-se, i més si s'estan assolint compromisos i fent progressos públics per tal d'aconseguir-ho. La CDC actual, i més encara la que serà d'ara endavant, no és ni de bon tros la CiU d'anys enrere. El canvi de tendència des de la democràcia cristiana cap el socioliberalisme és evident, més a cada dia que passa, i fins i tot la CUP ho reconeix implicitament en proposar Neus Munté, persona de pes a l'actual CDC, com a presidenta. El compromís d'aquesta CDC refundada amb el personatge que lidera aquesta refundació i la seva recol·locació ideològica, que no és altre que l'Artur Mas, resta evidenciat quan la Neus Munté, sense dubte possible, renuncia a una tal possibilitat i referma la seva confiança en el líder de la seva formació. És irrellevant si el procés independentista és l'ocasió perfecta per a redefinir CDC i evitar la seva caiguda, aprofitant per a mantenir-la com a força de primer ordre. Com a país, l'únic que sí que resulta rellevant és el fet que CDC s'ha compromès inequívocament d'una doble forma: internament, a refundar-se des de la base d'una formació transparent i més participativa, i externament, com a garant de la determinació del procés independentista.

En resum, la CUP no està concedint cap marge de maniobra a JxSí com a coalició, a CDC com a partit i a en Mas com a polític en particular per a poder afrontar i revertir aquesta situació de corrupció i privatització, sense cap més justificació que el fet que en Mas ja tenia responsabilitats quan aquestes coses passaven. Tot i això, no fan a en Romeva corresponsable de la gestió dels Mossos a l'època d'en Saura, per exemple. O a Neus Munté d'ésser un alt càrrec de les JNC, CDC i la mateixa Generalitat durant aquesta mateixa època. També obvien, interessadament, que la nova deriva de CDC l'allunya de les corrupcions i privatitzacions i l'apropen a la justícia social i la transparència com a objectius de partit. I obliden que l'Artur Mas és el principal artífex i personatge referencial d'aquesta transformació de partit, i alhora del seu compromís independentista i de formar govern traslladant aquests objectius a la gestió pública. No, sembla que la CUP vol escapçar CDC i aprofitar l'aparador ara que pot, ras i curt. Resta per veure si aquesta aparent obstinació serà prou malaltissa com per endarrerir la independència, fins i tot per a fer-la inviable electoralment, o bé la CUP també farà un exercici de flexibilitat que faciliti la formació immediata d'un govern de transició cap a la independència i aporti tanmateix un component d'auditoria sobre aquest mateix govern que no deixaria d'ésser molt interessant.

A voltes amb la investidura, I: el vot exterior

El 27 de Setembre de 2015 ha esdevingut una data històrica per un motiu evident: l'independentisme sense excuses, desinhibit i com a objectiu més o menys principal va obtenir una majoria absoluta en escons (72 de 135) i vots (47'80%, amb un 0'92% de vots blancs i nuls, un 8'94% de Catalunya Sí que es Pot que no pot ser atribuït per sencer ni a favor ni en contra de la independència, el 3'63% sumat entre UDC, PACMA, els Verds, Guanyem i els Pirates que no poden sumar ni a favor ni en contra de la independència i la suma del 39'11% de PSC, PP i C's com a manifestament contraris a la independència). Tenint en compte que dels dos-cents mil i escaig vots de l'estranger només es van poder fer vint i escaig mil sol·licituds, de les quals només es van arribar a poder comptabilitzar menys de quinze mil a causa del descarat boicot del govern espanyol mitjançant la feina bruta de les ambaixades espanyoles.

Extrapolant el 63'73% favorable a l'independentisme del vot exterior, l'independentisme puja un 0'1% si les vint i escaig mil sol·licituds haguessin pogut comptabilitzar-se, fins arribar a un topall de més de cent vint-i-cinc mil vots independentistes més amb una participació exterior del cent per cent. Mantenint la participació que es va donar al Principat (lògic si pensem que el vot exterior és més compromès i tot que el local) dóna uns noranta cinc mil cinc-cents vots independentistes més (en realitat més, però arrodoneixo), uns vuitanta cinc mil cinc-cents vots independentistes més dels comptabilitzats a causa del boicot estatal. Prop d'un 2'5% més, que faria pujar l'independentisme directe a més del 50%, acabant del tot amb aquestes perverses tergiversacions dels resultats que donen les formacions unionistes, que reclamen que més de la meitat dels votants son contraris a la independència, inflant artificialment l'unionisme en un 15%.

En resum, sense el boicot estatal, els resultats, independentistes haurien superat el 50% en vots, i haurien propiciat que la CUP obtingués vora de tretze mil cinc-cents vots més, i Junts pel Sí més de setanta un mil cinc-cents vots més. La CUP hauria superat el PP en vots, igualant-lo en escons, i Junts pel Sí, passant del milió set-cents mil vots, hauria pujat un parell d'escons més, com bé deia en Ramon Tremosa (https://twitter.com/ramontremosa/status/649321828457009152).

La importància d'aquest fet rau a que l'aritmètica parlamentària faria que, amb aquests dos escons, Junts pel Sí en tingués 64, contra 61 que podrien votar contra la investidura d'en Mas, i els 10 de la CUP, que d'abstenir-se permetrien la formació del govern encapçalat per Artur Mas. Una posició més còmoda per la CUP, que sense haver de renunciar a la seva promesa electoral de no fer president a en Mas, podria facilitar la posada en marxa del procés d'assoliment de la independència. Però la CUP, gràcies a la feina bruta de l'estat espanyol, ha obtingut una posició de força al Parlament, ja que Junts pel Sí necessita el seu suport actiu per a formar govern; una posició que també és incòmoda perquè ha de manifestar-se obertament i això implica que o bé flexibilitza la seva postura, o bé fa encallar el procés.