De la independència en pot parlar tothom, però és quan se'n parla públicament a llocs que no són de participació política quan podem comprovar si realment la idea que Catalunya esdevingui independent ha calat i és considerada com quelcom enllà d'una moda passatgera. És a dir, que en parlin els polítics, ho podem trobar lògic, que ho faci la gent al carrer, també, però no deixa de ser quelcom possiblement atribuïble a la furor del moment. Ara bé, quan se'n parla com a cosa assimilada, com a part de la normalitat, com a quelcom habitual i no necessàriament demostrable perquè ja es considera quelcom natural, és quan realment atribuïm a la independència catalana la pervivència, la seguretat, la infal·libilitat que la fa irreversible i que ens fa adonar-nos que el procés cap a la plena sobirania de Catalunya és ja un camí sense tornada, al que cada corba no fa més que acostar-nos a l'arribada, al que cada obstacle no és sinó un de menys per a la imminent culminació del viatge cap a la llibertat de ser nosaltres mateixos com a comunitat davant el món.
Aquesta quotidianitat que atorga a la independència aquest caràcter determinat, definitiu, es defineix, entre d'altres coses, per la presència de la catalanitat dins el curs habitual de la història, per l'aparició dels catalans i de Catalunya a l'escenari quotidià del món. O sigui, quan Catalunya i els catalans, considerats com a subjectes plens i sobirans (no supeditats a un altre estat o comunitat) apareixen com a quelcom normal, de cada dia. Aquesta és precisament la situació que es dóna a un article a Wired, una publicació del futur al present, sobre cultura, tecnologia i quotidianitat dins aquest temps present impregnat del futur que vivim avui. Aquest article parla sobre tecnologia futura, especulant sobre com seran les coses amb una mirada que es fa des del futur cap el passat, explicant, des de l'any 2066, com són les coses respecte del 2016 des del punt de vista d'un esport de masses als Estats Units d'Amèrica, el futbol, que arreu anomenem futbol americà (als Estats Units d'Amèrica, al futbol l'anomenen soccer), però que d'aquí a 50 anys s'ha estès, aquest cop satisfactòriament (al contrari d'aquell experiment dels 90 que va començar molt bé però que va acabar fent aigües) a nivell mundial.
La Super Bowl (el partit final de cada temporada, que decideix el campió global de la competició) del 2066 la juguen, segons el cronista, els Centurions de Las Vegas i (atenció!) la secció de futbol americà del Barça. El club barceloní és presentat com a gegant del futbol espanyol (no sabem si es refereix a l'espanyolitat de l'esport o del club, que estaria renyada amb el que després n'afirma), però l'himne nacional que sona, després del "Star Spangled Banner" dels americans, és "Els Segadors", identificat literalment com a himne de Catalunya. A la forma com els americans parlen de nacions, referint-se sempre a estats, la conclusió inequívoca és que el cronista parla del Barça com a equip català provinent d'un estat català independent i plenament sobirà.
Els jugadors del Barça són referits com a catalans en tot moment, com ho és l'intèrpret de l'himne (Pau Casals, tot i que amb el seu nom castellanitzat, el que mostra que encara hem de fer molt per internacionalitzar la presència del català), a una clara identificació dels catalans com a nacionals d'un estat independent. Apart la referència a la "usual flaire continental" del Barça, presentat com a finalista "of course", per suposat, com a presència habitual i sempre possible al més alt nivell de competició mundial. L'article ja parla, de la forma millor i més sincera que és naturalment sense fer-ho directament, de Catalunya i els catalans com a realitat assimilada pel món, del que formen part com a realitat inequívoca i definitiva. Només cal esperar que això, al nostre temps i la nostra realitat actual, sigui el més aviat possible.
Aquí, l'article: http://www.wired.com/2016/01/the-future-of-the-super-bowl/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada